QUIN TEMPS VA FER A GAVÀ ELS ANYS 1891 I 1892?

“El dia 6 de enero de 1891 hizo una llovizna de nieve y a la mañana siguiente hizo una escarcha y continuó la escarcha hasta el dia 21 de enero, que mató todas las plantas y muchos árboles como naranjos, algarrobos y todos los frutos de estos. En nuestros algarrobos recogimos unas 6 arrobas. Pero en cambio parecía que iba a haber una cosecha de trigo y maíz grandiosa y de otros granos.

Después, en el mes de octubre comienza a llover y casi no podíamos sembrar el trigo. Con trabajos sembramos, pero comienza a llover en octubre y no para hasta el 13 de abril del año 1892. El resultado fue que no recogiéramos ningún grano. La mayor parte de los labradores de este pueblo de Gavà no recogieron trigo para continuar su siembra.

Después del 13 de abril, como hemos dicho, no llovió ni por medio palmo de sazon hasta el dia de San Miguel, el 29 de Septiembre del mismo 1892. De modo que estuvo sinco o seis meses de estio sin llover. Primero no se recogió granos, ni trigo, ni habas ni patatas por demasiada agua y después, por demasiado seco, no se recogió maiz, ni calabazas, ni sebolles, ni judias. No tuvimos cosecha de nada, excepto de uvas para hacer muy buen vino, en Gavà.

Clima del año 1892

Enero: nieblas

Febrero: nieblas acompañado de alguna lluvia

Marzo: lluvias y nieblas

Abril: sereno buen tiempo

Mayo: sereno calor y nubes

Junio: lluvias y nieblas

Julio: sereno y viento frio y algun trueno

Agosto: sereno y viento frio

Setiembre: calor buen tiempo

Octubre: escarxa

Noviembre: frio

Diciembre: muy buen tiempo"

 

Transcripció del diari personal de Baldiri Solé 

COM RENTAVEN LA ROBA LES NOSTRES AVIES I BESAVIES

“Per aquells anys vint, l'única aigua amb què es podia disposar a les cases, era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas el pou estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda. La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampolles, ja que requeria temps i esforç, perquè per a deixar-lo ple es necessitava ben bé el poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres. Cal assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals, a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni existia ni es coneixia. Per a refrescar el vi, es posava el porró dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per a mantenir la frescor natural, que també s’aprofitava per conservar algunes viandes, baixant-les ben avall amb un cistell i que, per cert, més d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la manduca hi havia baixat o caigut.

Un cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua que havien poat, les dones acostumaven a rentar la roba, a fer la bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula, motiu pel qual la quitxalla, furtivament, la usàvem per als nostres jocs.

Una vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien la popular “monyeca” de blau, i per assecar-la la penjaven a l’eixida o al terrat, en unes tires de filferro gruixut clavades de paret a paret i, perquè no toquessin a terra, s’alçaven amb un esprimatxat puntal de salze”

Antoni Tarrida,

Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola”, 2005

HISTÒRIA DE LA CASA DE VALÈNCIA DE GAVÀ

El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. La seu era ubicada en un edifici del carrer de Salvador Lluch, a l’antic Cafè de la Plaça, que l’any 1922 s’havia traslladat al Casino de la Rambla. Poc després, el 31 d’agost, ja es va celebrar l’assemblea de constitució de la Casa de València de Gavà a la qual van assistir 65 socis.

A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats com la commemoració anual de la conquesta de València en què no hi podia faltar música, tronadors, traca, ball i castell de focs. Les activitats lúdiques, culturals i esportives es van anar succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil. Després de la Guerra ja no va tornar a funcionar. L’any 1955 l’Ajuntament va comprar el local de l'entitat a l'empresa propietària, la Immobiliària Aguasbar. L’any 1957 van començar les obres per convertir el local en biblioteca pública i posteriorment va ser la seu del Departament de Serveis Econòmics de l’Ajuntament fins que es va traslladar a la plaça de Jaume Balmes l’any 2003.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però no així els valencians, que continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, la Cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música. L’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L'EDUCACIÓ DE LES NENES AL SEGLE XIX

Col·leció Safont. AMG

 A mitjan segle XIX la ideologia liberal va penetrar en la societat i la instrucció pública va passar a considerar-se un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que va organitzar el sistema públic escolar. Aquesta llei obligava els ajuntaments de més 500 habitants a escolaritzar tota la població infantil —nens i nenes de sis a nou anys.

Però la Ley Moyano no va suposar un avanç decisiu en l'educació de les nenes perquè va implantar un model diferent per als dos sexes. Per a l'ensenyament de les nenes es va prendre com a referència un model domèstic amb matèries que les preparava per al treball a la llar, la cura de la família i la maternitat. Les nenes rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i nocions d'higiene domèstica. La higiene, les labors i l’economia domèstica es van incorporar al pla d'estudis de l'ensenyament primari superior de les nenes.

Com a complement, les nenes de classe mitjana o acomodada rebien classes de música, pintura o brodat, sovint impartides per professores particulars al mateix domicili de les alumnes. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA TORNABODA VI. DIMECRES DE CENDRA. FI DE FESTA

“El dimecres al matí, es reunia a la plaça la Junta del Sac. Recorria tots els carrers de la vila. Entrava a les cases i arreplegaven tota mena d’escombres que trobaven. Les mestresses cuitaven a amagar-les. Els fadrins de la Junta del Sac que no s’havien reunit a la plaça els recollien en entrar a la casa corresponent i s’afegia a la colla. Si pel que fos no el trobaven, el buscaven per tot el poble i si resultés que estava treballant, simbòlicament se’l feia presoner durant tot el dia.

A la tarda, es feia un gran berenar. El protagonista principal era el bacallà a la brasa amb allioli. Seguidament, s’organitzava l’enterrament del carnestoltes. No hi faltaven: bisbes, escolans, ploraneres que fingien un afectat sentiment mentre passejaven cantant al carnestoltes que havia presidit les festes dels dies anteriors. En arribar a la plaça, es feia el corresponent predicot i es cremava el ninot amb les escombres preses de les cases. Alguns anys la colla de Viladecans organitzava a la plaça un gran calderó, on coïen raves o carbasses que repartien a tothom que n’anava a buscar”

Pompili Massa,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA V. DIMARTS DE CARNAVAL. DIA DE LA TORNABODA

El dimarts era pròpiament el dia dit de la Tornaboda. De bon matí, el sac i el flabiol feien un cercavila per tal de despertar el veïnat. Efectuaven tres voltes amb gran xivarri i s'hi afegien la colla del dia anterior. Després, anaven cap a la carretera vella per poder arribar abans que els de l'altre poble al lloc convingut.

 

“Només sortir el sol el sac de gemecs despertava el veïnat i novament es formava la comitiva del dia anterior, que donava tres voltes al poble i en acabat s'adreçava al punt conegut, al davant de Can Pagès per als de Gavà i enfront de Can Sellarès per als de Viladecans. Tot afanyant-se, perquè la colla que hi arribés primer seria la guanyadora. El poble vencedor esperava la colla contrària.

Quan hi eren tots realitzaven una sèrie de grotesques salutacions (sovint es feia que el Carnestoltes propi olorés el cul de l'ase contrari), i els Novençans procedien a ballar la dansa mostrant la seva destresa. Es repetia el ball amb les parelles intercanviades i a continuació es formava un sol grup que anava convidant al poble perdedor. Entraven ballant a la vila veïna, on eren convidats a menjar i a beure. Després, en plena companyonia, anaven a una era ben gran per fer una competició de l'art de l'espolsada, que és una part de la dansa on els fadrins llancen fortes puntades de peu com si s'espolsessin per a fer sonar els picarols.

A totes les cases hi havia taula parada amb llaminadures, coca i porrons de vi. L'entrada no tan sols era lliure, sinó que els vilatans se sentien molt honorats que entrés a casa seva com més gent millor de la colla veïna. En acabat, el vell la vella i l'esparriot agraïen les nostres d'afecte rebudes i convidaven els vençuts a repetir tota la festa al seu poble, on serien rebuts amb la mateixa atenció. Cap a la tarda s'acostaven al límit establert i s'acomiadaven fins l'any vinent. Havent sopat, es feia sarau a la plaça com el diumenge. Al punt de mitja nit, en tocar les dotze, es donava la gresca per acabada”.

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA IV. DILLUNS DE CARNAVAL. L'APLEGA

El dilluns de carnaval era el dia de l'aplega. Es produïa la cercavila amb caràcter recaptatori. Tota la comitiva anaven casa per casa i masia per masia per tal d'aplegar diners i menjar per a l'àpat comunitari del vespre. De tant en tant, els balladors feien un cercle enmig del qual hi ballaven sols els novençans una espolsada, després de la qual tothom era convidat a repetir-la.

“De bon matí, la cobla de sac de gemecs i flabiol efectuaven una cercavila. El so del sac de gemecs era l’avís per a que sortissin de casa els que hi participaven, quedant constituïda la colla que rebia el sobrenom de la Colla del Sac per tal com era aquest l’instrument que els havia aplegat. La colla s’organitzava de la següent manera: obria la comitiva un Carnestoltes de palla que anava muntat a dalt d’un ase guarnit i menat per l’esparriot, personatge que s’encarregava de mantenir l’ordre en els saraus i les fetes de la colla. Vestia amb túnica blanca i portava el cos envoltat de picarols, esquelles i barrombes i amb una escombra a la mà. Seguien a peu el novençà i la novençana que eren escollits entre els que ballaven millor. La seva funció era la de representar a la resta de la colla, similar als nuvis en altres localitats. Anaven agafats de la mà i els seguien la resta de parelles. Elles anaven vestides a l’estil de la pagesia benestant i ells per l’estil del ball de bastons. A darrere hi anaven els músics i els aplegadors. Tancava aquesta comitiva els vell i la vella que no poden seguir la marxa del jovent quedaven sempre endarrerits. Seguits d’una gran gentada, anaven casa per casa del poble i per les masies del voltant, recaptant els aplegadors botifarres, cansalades, pollastres, conills, fruita seca, ous o bé diners que recollien en gran quantitat”. 

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011. 

LA TORNABODA III. DIUMENGE DE CARNAVAL

El diumenge de carnaval era pròpiament el primer dia de festa.

La Junta del Sac s'esmerçava durant el dia a guarnir la plaça amb branques d'arbres i torxes perquè estigués adequadament il·luminada a la nit. 

Eren moments de gatzara i ballades al so del sac i del tamborí, de danses com el tirabou, la Gallarda i el Rotllet